Aquesta setmana (de l’11 al 15 febrer )els nens de pàrvuls han pogut sentir aquest conte a la Biblio de l’escola:

Hi havia una vegada una tortuga que va pensar que li agradaria pujar al cim d’una muntanya. Poc a poc va trescar fins a dalt i va poder observar la lluna. Mirant, mirant va desitjar quin gust devia tenir aquella lluna tant grossa i rodona, clara i bonica…

– De què deu fer gust la lluna? – va dir-se.

La lluna en veure que la tortuga aixecava el cap i la closca per atançar-se-li va pensar que era un joc i amb un gràcil moviment va moure’s una mica enrera… Ai, la tortuga gairebé la tocava, però no hi arribava així que va decidir demanar ajut:

– Elefant! Vine!

I l’elefant va venir.

– Puja’t a sobre de la meva closca i segur que la podrem provar!

I l’elefant ho va fer, però la lluna, divertida, va retirar-se una mica més. Com que tampoc hi arribaven van voler cridar la girafa:

– Girafa! Vine!!

I la Girafa va venir. I l’elefant amb la seva gran veuassa li va explicar:

– Puja’t sobre el meu llom i segur que tocarem la lluna! Au, va!

I la Girafa hi va pujar, però va tornar a passar el mateix: la lluna amb un lleuger saltiró va moure’s una mica més amunt i no la va poder tocar. Una mica sorpresos els tres animals varen dir:

– Zebra, vine!

I la Zebra va venir. I la Girafa, tota coll, li va dir:

– Puja’t sobre el meu llom i ens atançarem a la lluna, corre!

I la Zebra ho va fer, sabeu que va passar? Que la lluna va tornar a saltar i no van poder arribar… Ai, carac, varen pensar els animals. I ara aquí demanarien ajut? Ah, sí, ja ho sabien:

– Lleó, vine!

I el lleó va córrer a ajudar-los. I altre cop el mateix, un saltiró i la lluna va marxar cap a munt. Mmm, ja tenien un ajudant pensat, i van cridar:

– Guineu, vine!!

I la guineu va venir, va pujar d’un salt àgil sobre el llom del lleó, va allargar el caparró, però no! La lluna va tornar a girar i, alehop!, cap a munt altra vegada! Sabeu qui van cridar? Sí, al mico!

– Mico, vine!!

I el mico va venir. Ara, sí, n’estaven convençuts, perquè els micos són molt ràpids, sabeu? Va allargar el braç, va allargar la mà i… tampoc!! Ah, que llesta la lluna, ja els veia venir abans que la toquessin… Uf, i ara què? Qui els quedava per col·laborar? Bé, era petitó, però estava allà ben a propet…

– Ratolí, vine!!!

I el ratolí va venir. Va pujar sobre la closca de la tortuga,
sobre el llom de l’elefant,
sobre el llom de la girafa,
sobre el llom de la zebra,
sobre el llom del lleó,
sobre el llom de la guineu i
sobre el caparró del mico i

la lluna se’l va mirar… i va pensar… ja ja ja… “quin animal més petitó”, no val la pena que em mogui, a més, ja començo a estar cansada d’aquest joc.

Ai, ai, ai, i sabeu que va passar? Que el ratolí la va tocar! I d’una mossegada li va prendre un tros, un trosset ben petitó però suficient per tots plegats…

– Oh!!! De què fa gust? – van exclamar tots.

– Proveu-la, proveu-la…. – els deia mentre els hi passava el tros que li sobrava.

Cadascun va mossegar-lo abans de passar-lo a l’altre i, endevineu… Cadascun va trobar que tenia gust d’allò que més li agradava.. Què li agrada al mico? I a la guineu? Al lleó? La Zebra, la girafa, l’elefant i la tortuga?

Van quedar tant satisfets de la fita aconseguida que aquella nit van arraulir-se ben juntets i van adormir-se al costat d’una pedra i van dormir acompanyats.

Però sabeu? Mentestrant, al llac proper, un peix que s’ho mirava, va dir-se:

– Quin enrenou per un tros de lluna… que no saben que aquí, a l’aigua, en tenen una reflectida cada nit?

Vet aquí un gos, vet aquí un gat i aquest conte s’ha acabat!

La bibliotecària

Junta de l’AMPA

[@more@]