Segueixo indignada. Més aviat emprenyada, com diem els catalans.
Suposo que puc explicar-ho prou clarament perquè em considero silenca
des de fa temps :

On queda el COMPROMÍS FERM que se’ns va donar
que abans del Nadal les obres per arranjar
la teulada de l’escola actual estarien acabades? Com estan els forats de
la lluerna? Haurem de tornar a patir quan plogui i tornar a posar
cubells i papereres a les classes i a l’entrada del Jacint Verdaguer?

On
queda la PROMESA d’AMPLIACIÓ de la Jacint Verdaguer que ens va presentar el Delegat Territorial de Girona, el Sr. Otero,
un arquitecte, un tècnic i l’inspector de zona amb un "magnífic"
audiovisual a la Biblioteca de l’escola, per aquest 2009-2010? I per la
qual ja es van fer els estudis geotècnics i les cates de terrenys pocs
dies després… Que ens va posar la mel dolça a la boca…

On
queda l’INICI d’una NOVA ESCOLA amb les
inscripcions fetes, els nens traslladats d’una escola a una altra, amb
famílies que arribaran al poble i que ja s’havien fet a la idea
d’entrar al nou centre… Què passa amb els terrenys i la despesa
d’acondicionar-los que ha fet el consistori? La licitació a l’empresa dels barracons? Amb les precioses bates de color
pistatxo que ja havien mirat les mestres i les mares? La zonificació
poblacional, amb tot el que comporta, per saber "on" tocava a partir
d’aquest any fer les inscripcions conforme s’anés amplian l’aulari del
nou centre? I amb el compte bancari que li van fer obrir a la directora
un dia abans de donar la notícia de la denegació de l’escola? Què farem
amb les i·lusions?

On
queda el PROJECTE INNOVADOR
d’ANGLÉS elaborat per la direcció i les mestres per el nou centre?
Aquell que ja van explicar als pares amb una "presentació audiovisual"
i en paper? De
debò al Departament li interessa nens trilingües d’aquí a uns anys?
Veiem que els mitjans de comunicació en van plens i que n’hi ha molta
de propaganda. Veiem boques i galtes inflades i plenes de mots sobre
nens "que estaran a nivell dels seus companys europeus", però a
l’hora la realitat n’és una altra una mica més real i menys inventada.
Potser haurem de mal pensar i concloure que aquests "nens europeus"
només
existiran a les
certes escoles, aquelles que anomenen privades o concertades (escoles
angleses, instituts alemanys, liceus francesos,
algunes d’elles religioses, algunes extremadament religioses on
ensenyen fetus esquarterats enlloc d’usar la paraula, la premisa i
l’argumentació, i on fins i tot, encara es segrega per raó de sexe, on
encara, sinó tens un cert nivell econòmic no hi pots accedir i si ets
extranger segurament tampoc). Uns centres educatius on
curiosament, mirem quines ironies té la vida, molts dels polítics de
gran volada i de tots els partits polítics solen portar els seus
fills i filles (amb tot el seus dret democràtic, si us plau, això ningú
ho nega, que no se’ns interpreti del que no som i se’ns pugui etiquetar
d’extremistes), perquè d’escoles el·litístes n’hi ha variades i per
tots els gustos: des dels Legionarios de Cristo, passant per l’Opus Dei
fins a les més progres i super-mega-pedagògiques-supersòniques, però
privades-concertades de pagament. Crida l’atenció observar, per cert,
com any rere any i, malgrat la nova i anunciadíssima Llei, que aquest
tipus de
centres reben una extranya insuflada de
diner públic més que important. Ens agradaria de tant en tant una
estadística dels
polítics que creuen de debò, per convenciment, com fem nosaltres i
profundament, en l’escola pública, laica i mixta (com en una sanitat
igualitària i també publica) i saber quants d’ells fan que els seus
fills hi assisteixin. Perquè de boca, de frases grandiloqüents, de
mots, de vocabulari, per parlar amb demagògia,
en tenim tots – i amb llengua i dents inclosos, i la primera des del
naixement, com ells.

Reflexionem i recordem per un moment què deu passar ara mateix
pel cap de les professionals de l’educació que han cregut en aquest
projecte, que
havien estat assignades i que després han comprovat amb estupor que tot
estava engegat però l’escola ha deixat d’existir. Ja havien planificat
el
futur i la seva vida per al proper curs. Senyors dirigents del
Departament, així és com tracten
al seu personal docent? Quina satisfaccio! Quina seguretat deuen
sentir els treballadors que depenen de Recursos Humans! Això sí que és
treballar a gust. Després volem mestres
tranquils i relaxats per a la nostra mainada.

De què serveix la
tasca del que de debò és "tota" la comunitat educativa: mestres, pares, mares,
regidors, oposició i juntament, tota la població, és a dir, La Tribu
sencera. Sí, sí, allò sobre el què tothom es queixa, aquell ens que hom diu què no es
posa mai d’acord, que sempre va per separat. Doncs NO, no senyors, aquí
hem treballat plegats, aquí fa temps que en tenim els nassos plens,
aquí tenim un sac de reclamacions que podria ser portat per un carro
enlloc de per l’home del sac. Aquí ja ens hem organitzat, tal i com
toca, perquè toca, ja tenim Consell Escolar Municipal. Aquí se’ns
inflama el fetge perquè fa molt de temps que la Tribu té paciència i
calla, però mirant mentrestant de fer el millor per els infants i els joves, que són el
futur del nostre poble i ja n’estem farts.

I mirin, la pretesa astúcia de voler vendre’ns la moto, no, perdonin, no ho expresso bé, la moto
no, la
cutre bicicleta rovellada quan ens diuen que ara, sí, que sí que podrien repensar-se
l’ampliació pendent
des de fa anys! La de la Jacint Verdaguer a canvi de la nova escola…
Carac! Quina condescendència i generositat!

Però
de què van? Però això què és? Què passa? Què es creuen, què per viure a
poble i tenim hort, per què volem plantar-hi cols o
per què hi tenim pastanagues ens menjarem les molles de pa sec que ens
ofereix sense ni una mica d’aigua? Però què es pensen? Què hi baixem
cada dia i no
fem res més o què, senyors buròcrates? El projecte d’ampliació és per
millorar l’escola de 2 LÍNIES no per suplir la manca d’una escola
NECESSÀRIA.
NO pot ser moneda de canvi. No ho admetem. Ni els nostres
polítics, els locals, poden admetre aquest tracte que no arriba ni a nivell dels tahurs del Mississipi. Seria per
censurar-los des de ja!

Sentint
el que he sentit de veus serioses, ara sé o crec saber què, sembla ser
que no és la primera vegada que els hi havien dit això: O caixa o
faixa! O ampliació o escola nova. I, cap al mes de novembre, optaren per la segona opció. Si
em refredo i per uns moments sóc lògica i analítica, em surt la vena
informàtica, puc pensar que, en el seu moment, podria haver semblat
intel·ligent. Però és clar, ara, vist el que hi ha, ostres!… Quin gol, gent, quin gol!!! Ni l’Etoo en
els seus millors moments, ni en Messi. Quin gol! Ni ampliació, ni
escola, ni una trista rajola. I, a sobre, ens escupen a la cara que es poden
repensar la qüestió de l’ampliació. Això és denigrant! Són el que en
altra temps s’anomenava uns saltamarges. Ja en saben ja de saltar els
marges… I mentrestant van fent i se’n van sortint. Ells i qui els hi negui o qui els aconselli si és que ve de més a munt.

Així que de faixa que se la posi qui vulgui però aquí ni una. Els que
hi estem ficats fins al coll i, ara tota la resta, ho sabem molt bé:

1) Projecte d’obres per al sostre de l’escola perquè ens entra aigua
2) Ampliació d’equipaments de la Jacint Verdaguer
3) El CEIP Nou que JA ESTAVA ENGEGAT

Són tres projectes separats amb finançament separat i que se’ns han
presentat per separat al llarg dels anys
, que no ens vinguin ara
dient… Si no fem això, farem allò a canvi de… NO. Són anys de
sentir-nos enganyats, estafats, decebuts i "ningunejats" – menystinguts – . De debò es
pensaven que tornaríem a callar? Un cop més? Què estem cecs? Amb
sinceritat? Doncs no. NO, perquè cap de les 3 feines pendents s’estan
executant, ni tant sols iniciant, ni les urgents, ni les que ens han
promés, ni la que estava a la boca com els caramels.

L’Administració
pública té una obligació
que està definida clarament en totes i
cadascuna de les seves normatives, en la Llei de la funció pública
específicament i especialment
. Qualsevol funcionari que estudiï
oposicions per accedir-hi, des del càrrec més baix al més alt, ho sap.
Per desgràcia, els comandaments intermitjos i els alts càrrecs donats
per assignació o els que se solen nomenar "de confiança" no solen
passar-ne cap d’oposició. Així que l’Administració, qualsevol d’elles:
Estatal, Autonòmica o Local, de qualsevol indret i color polític, no
serveix al ciutadà quan no és ràpida, eficaç i eficient. Per tant,
podem dir que en aquest cas s’està incomplint clarament tres dels seus
propòsits
. Estan essent des de fa ANYS clarament lents, especialment
ineficaços i extremadament ineficients
. No ho podem definir d’una altra
manera.

I
ara afegeixo una reflexió personal: Sóc mare d’una alumna de 6è i un
alumne de 2n. amb 3 cursos atapeïts des de P5, amb canvi de mestra
durant tots els cursos de parvulari i totes acabades d’entrar a
l’escola – on queda el seguiment que un nen ha de tenir durant tot el
cicle? – Canvi de grup a P5 per la triplicació del curs – amb la
conseqüent variació d’amistats i grups afins… – estada durant tot el
seu P5 en un barracó al pati de primària a l’altre extrem de l’edifici
de Parvulari i separat d’una de les classes de P5 – continuo: On queda
la relació inter-classe?

No en culpo a l’escola, potser sí en
la decisió de no seguir els nens més petits en la seva formació, però
puc comprendre la complexitat en quant al repartiment de les classes,
fins aquí arribo. Però no puc obviar i sí culpo i m’enrabia la situació
donada. Ja abans d’això em vaig associar a l’AMPA i vaig entrar a la
Junta veient la manca d’infraestructures necessàries, la saturació, la
inadequació, la manca de previsió, la que sí reclamàvem la població
veient
el creixement del poble, he ajudat a acollir les persones que anaven
arribant
(families tipus: parelles amb fills petits i germans que omplien les
classes superiors) i a paliar la manca de sol·lucions en el moment que
tocava
(que era de bonança econòmica) i quan es podia a la manca de voluntat
política per
arranjar-ho.

Però ara, amb aquesta situació, aquests segons segueixen sent 3 classes
i ja
van per 24… Si venen 4 o 6 nanos més amb tots els pisos nous, en dos
anys veig 4 classes tranquil·lament… A veure qui té nassos per
negar-m’ho ara mateix.

Podria allargar-me més parlant dels
quarts, dels cinquens – aquell on la profe no es podia moure entre les
files, per exemple, dels tercers, dels…. però hi ha tanta altra gent
que pot expressar-ho molt millor que jo.

Dominique Olmos

Sils

Advertisements