Anna Romagosa Huguet a la web de família fòrum diu: 

Què vol dir això de posar límits als fills? Per què cal posar-ne? Ensenyar a tenir límits vol dir educar les emocions: aprendre a conèixer-se un mateix, a diferenciar-les i controlar-les, sense deixar-se portar per un rampell d’enuig o per una il·lusió fugissera.

1. Quan es parla de “límits” es fa referència a la capacitat de les persones de reaccionar d’una forma adequada a les exigències de la realitat i de poder regular la pròpia conducta. Tenir límits vol dir saber esperar i poder tolerar les frustracions.

2. Unes relacions familiars amoroses afavoreixen l’assoliment d’aquesta capacitat de tenir límits.

3. Ensenyar a tenir límits vol dir educar les emocions: aprendre a conèixer-se un mateix, a diferenciar-les i controlar-les, sense deixar-se portar per un rampell d’enuig o per una il·lusió fugissera.

4. Al principi de la vida el bebè no té gaire capacitat per tolerar la frustració ni l’espera. Necessita que se l’atengui el millor possible, tant a nivell corporal com afectiu. Al contrari del que a vegades sentim a dir, no hem de tenir por de “malacostumar-lo”. No s’ha de ser estrictes al principi. Quan el bebè se sent estimat i es troba que sovint és entès i satisfet, va experimentant unes relacions predominantment positives amb el món que l’envolta. Això li dona un sentiment de confiança que li facilita poder aprendre de mica en mica a esperar i a tolerar les frustracions.

5. A mesura que el nen creix se li ha d’anar posant límits, perquè aixíl’ajudem a créixer sentint-se segur i aprenent a controlar-se. Tenir uns límits clars i adequats és important perquè ens ajuda a situar-nos, a orientar-nos, a adaptar-nos a la realitat i alhora a construir la nostra personalitat.

6. Per aconseguir posar límits als fills cal assumir l’autoritat i saber dir noAl principi, cal que els límits els posin els pares, perquè els nens petits no en voldrien pas, de límits. Però si els deixem triar o decidir sempre, com que no poden saber què és millor per a ells, es convertiran en uns petits tirans.

7. Els límits, primer els marquen els pares, però l’infant els ha d’anar internalitzant i els ha de fer seus. S’aprèn a acceptar els límits a poc a poc, en un procés de desenvolupament continuat, que comença deixant clares les normes de convivència a la llar (allò que és permès i allò que no) i alhora estimulant que els fills escullin lliurement tot allò que puguin fer-se responsables a cada edat. Ensenyem-los a obeir lliurement, perquè el mètode de “pal i pastanaga” no funciona. Cal ensenyar-los a respectar les lleis que siguin justes.

8. No podrem ensenyar allò que nosaltres no sabem fer. Ens cal per exemple posar límits al temps que dediquem a la feina. El conflicte entre les necessitats de la família i les exigències del treball és un dels més importants actualment, i sovint comporta que els pares tinguin poc temps lliure per compartir amb els fills.

9. Convé posar uns límits en les activitats quotidianes que facin sentir els fills orientats i segurs. Per exemple, els nens i nenes han de tenir uns horaris i és necessari posar una hora d’anar a dormir o limitar el temps que els infants dediquen a veure la televisió.

10. No us agafeu mai un “decàleg” al peu de la lletra. Useu-lo com a estímul per pensar. 

 

Anna Romagosa Huguet

Psicòloga clínica i psicoanalista.

Aquest article ha esta extret de la web de Família Fòrum a la següent pàgina: http://www.familiaforum.net/index.asp?page=detpyr&num=1&id=1051&sc=30&ss=#1

Anuncis