compartir-c3a9s-construir4Volem compartir amb vosaltres la interessant reflexió d’un pare de la nostra escola:

Aquest cap de setmana he anat a sopar amb una colla d’amics, es tractava, d’aquells amics d’infància dels que sempre guardarem uns records entranyables impossibles d’esborrar. Eren aquells amics del col.legi amb els quals vaig cursar l’EGB, pot ser alguns de vosaltres ja no sabeu que es això de l’EGB, però és el més comparable a l’ensenyança de primària i part de secundària que avui cursen els nostres fills. 

Vàrem estar, com us podeu imaginar, explicant “batalletes”, recordant professors i veient com passa el temps inexorablement per tots nosaltres.

Què bo va ser, desprès de 40 anys, veure com hem canviat i com ha canviat l’ensenyança de les hores ençà. 

Quina sort tenen els nostres fills, ja no tenen que suportar la dictadura d’un professor, que quan no sabies la lliçó t’estirava l’orella, o la patilla, fins que les ungles del dits del peu ja no tocaven l’interior de la punta de la sabata, o et queia un clatellot, “colleja”, que de retruc picaves amb el front del cap amb les anelles de la llibreta, tot sentint: “cállese ya de una vez, señor” i tenies sort, si l’esborrador de fusta no et tocava en el seu vol descontrolat buscant aquell company que no callava. 

Com ha canviat l’educació!, tant sols vaig haver de donar una ullada als meus companys i em vaig donar compte de la gran diferència… tots iguals tots panxudets i tots peladets i les nenes, tan ben posadetes, elles. 

Quina sort tenen els nostres fills; a la seva classe el professor es deixa la pell per tal d’integrar-se i integrar-nos, fent-se escoltar, sent un més i estimant els nostres fills, ja no cal fer volar esborradors de fusta, entre altres coses perquè les pissarres són electròniques, ja no cal tibar la patilla, perquè els nens ja no en porten. 

Però el més important, és la diversitat de caràcters, cultures, colors i diferències que hi ha entre tots ells. 

Quina sort tenen els nostres fills, tots aprenent de tots, de les seves diferències i de les seves mancances, que fa que s’ajudin entre ells i així creixin respectant-se i creant un nou món, potser poc entenedor per part nostre (pares) en el qual la integració és una prioritat, ja que no tots són panxudets, peladets i bonics, la barreja ens fa créixer, ens obre la ment a d’altres cultures, ens fa respectar les malalties i deficiències dels altres  i ens fa més persones i més humans 

Quina sort tenen els nostres fills!, a la seva classe no tots saben el mateix, ni tant sí com no, aprenen tots a l’hora, tots són diferents, n’hi ha amb dificultats físiques, n’hi ha amb dificultats intel·lectuals, però personetes a la fi, i tots, tots tenen les seves dificultats, fins i tot els més espavilats, i això els prepara per a la vida, si la vida fora d’aquests murs protectors, és així dura i cruel per uns més que pera d’altres i aquí és on aprenen a ajudar-se mútuament i aprendre i veure la dificultat de la vida, en definitiva aprenen a estimar-se. 

Quina sort tenen els nostres fills!, tots aprenen de tots, gràcies a les escoles inclusives que fan que els nens creixin i s’enriqueixin com a persones, deixant enrere els perjudicis que la societat de manera inconscient, o no, els hi va inculcant.

Tant de bo la societat penses i actués com quan érem petits, deixant enrere les aparences i les diferències que nosaltres mateixos hem creat, veient  com a “persones normals”  aquelles persones amb unes característiques concretes.

Veient aquesta reflexió tant aparentment lògica, sembla del més estrany que continuïn havent barreres en lloc d’amistat i inclusió que és el que aquesta escola i els seus alumnes volen transmetre als seus pares i a la resta del món”.

Xavier Parra Torras